Entrevistes amb independència
És interessant conèixer l'opinió de diferents experts sobre aspectes de la cosa pública en el marc d'una Catalunya independent
dijous, 26 de desembre del 2013
divendres, 20 de desembre del 2013
Fiscalitat en una Catalunya independent
El pressupost de la Generalitat pel 2014 puja a la quantitat de (53.501.324.000 € ), cinquanta tres mil cinc cents milions d'Euros
Un pressupost "de misèria" com l'han qualificat tots els partits polítics.
Quins ingressos fiscals, doncs, hauria de tenir la Generalitat per fer un pressupost normal, no cal que diguem ric?
El CATN preveu uns ingressos de 70.000 milions i amb una fortísima fiscalitat es podria arribar als 100.000 milions , però la Seguretat Social ja ens costa 30.000 milions
No cal ser un gran matemàtic per veure que incloent la SS el mínim d'ingressos que hauria de tenir la Generalitat fora de 83.500 milions d'Euros. I per fer un pressupost "ric" potser s'hauria d'arribar als 100.000 milions i suportar una fiscalitat com la de Suècia que es del 50%
Si partim que la xifra del Producte Interior Brut (PIB) de Catalunya se situa al voltant dels 200.000 milions d‟euros anuals, podríem estimar els resultats de l‟aplicació del sistema tributari en funció de la taxa de pressió fiscal que consideréssim com a referència del nostre càlcul. Així doncs, aplicant la mitjana de pressió fiscal de l‟Estat espanyol durant els últims cinc anys (34 per cent), obtindríem que els ingressos a recaptar, per a tots els conceptes tributaris (incloses les cotitzacions a la Seguretat Social) se situarien al voltant dels 70.000 milions d‟euros anuals.
Si enlloc de la taxa espanyola, apliquéssim la taxa de pressió fiscal mitjana de la Unió Europea (40 per cent), obtindríem una estimació d‟ingressos de la Generalitat de Catalunya al voltant de 80.000 milions d‟euros. Si apliquéssim la taxa de pressió fiscal dels països europeus que més recapten (entre el 45 per cent de França o el 50 per cent de Suècia), obtindríem que el sostre de la recaptació fiscal a Catalunya estaria situat al voltant dels 100.000 mil milions d‟euros anuals.
Probablement, la capacitat tributària del conjunt dels contribuents catalans es pot estimar entre 70.000 i 100.000 milions d‟euros anuals i, per tant, en un escenari de plena sobirania fiscal, són les magnituds a considerar per a determinar el grau d‟eficiència de la gestió que pugui fer l‟Administració tributària de Catalunya.
Informe del consell assessor per la transició
Pressupost Generalitat 2014
dijous, 14 de novembre del 2013
El discurs de la por
Junqueras amenaça Espanya d'aturar l'economia catalana una setmana
En una conferència al parlament europeu defensa 'la democràcia per damunt de les constitucions'
El president d'ERC, Oriol Junqueras, va advertir ahir a les institucions espanyoles que Catalunya utilitzaria 'tots els instruments de mobilització social democràtica' que tingués a l'abast i va amenaçar d'aturar l'economia espanyola durant una setmana. 'Atès que Catalunya representa una quarta part dels ingressos fiscals de l'estat espanyol i atès que nosaltres hem demostrat que podem fer sortir dos milions de persones a les carreteres, algú creu que no som capaços d'aturar l'economia catalana durant una setmana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espanyol? I quina opinió en tindran, els creditors, del deute espanyol? I què li passarà, a la prima de risc?', va demanar, de Brussel·les estant.
Escolteu ací les declaracions:
Junqueras va explicar en una conferència al parlament europeu el procés d'independència de Catalunya. 'Esperem que a la UE predominin els drets democràtics, no els interessos particulars i egoistes d'un estat en concret', va dir. Així mateix, va declarar amb convenciment: 'Si la societat continua empenyent, trobarem la manera de fer el referèndum.' Les eleccions plebiscitàries –digué– no són pas la via preferida d'ERC, malgrat els bons resultats en les enquestes: 'No tenim cap temptació de convocar eleccions avançades.'
Junqueras va participar a Brussel·les en la conferència 'The right to decide: A democratic right', que organitzava l'Aliança Lliure Europea, informa Laura Ruiz Trullols.
Des del Parlament Europeu, d'on Junqueras fou diputat del juliol del 2009 al desembre del 2011, va advertir a la direcció del PSC: 'La força i la constància de la societat catalana donaran la raó o la negaran a les accions que facin els partits polítics. Òbviament, nosaltres mantenim la nostra mà oberta a tothom, però no renunciarem en cap cas als objectius que volem assolir.'
També va parlar del dret d'autodeterminació: 'És un dret habitual a Europa. Si hi ha res que caracteritzi l’època contemporània és la creació de nous estats. És un dret normal. La societat catalana aspira a afegir-se a aquesta normalitat democràtica de poder escollir el seu futur lliurement.'
I encara: 'A Europa ningú no pensa que Escòcia pugui quedar fora de la UE; tampoc que si Flandes s’independitzés deixés de formar-ne part, entre més coses perquè la capital europea en quedaria fora. Des del punt de vista legal no hi ha cap tractat ni directiva que prevegi l’exclusió de la UE de les societats que exerceixin els seus drets, com ara el de l’autodeterminació. La democràcia és per sobre dels marcs constitucionals, i així ho diuen les sentències del tribunal de l'Haia.'
I encara: 'A Europa ningú no pensa que Escòcia pugui quedar fora de la UE; tampoc que si Flandes s’independitzés deixés de formar-ne part, entre més coses perquè la capital europea en quedaria fora. Des del punt de vista legal no hi ha cap tractat ni directiva que prevegi l’exclusió de la UE de les societats que exerceixin els seus drets, com ara el de l’autodeterminació. La democràcia és per sobre dels marcs constitucionals, i així ho diuen les sentències del tribunal de l'Haia.'
Junqueras va avisar que si l'estat es negava a autoritzar la consulta, ERC es mantindria 'fidel a la causa de la democràcia, al dret dels ciutadans a votar, a la interpretació dels principis generals del dret i a la jurisprudència del tribunal de l'Haia que determina que la democràcia és per sobre dels marcs constitucionals'.
dissabte, 9 de novembre del 2013
Història de la voluntad d'independència
Part d'un article escrit per Lolita Bosch a eldiario.es en data 4/11/2013, on m'ha interessat especialment el resum històric:
Si això és així i la voluntat d'independència, per la qual no s'ha deixat de treballar pacíficament des dels inicis del segle XVIII, avui és un desig aclaparador que resulta finalment visible, li pregunto a Muriel Casals, presidenta de l'associació civil Òmnium Cultural, ¿com pot ser que un continent que va acollir els exiliats de la República, un país com Mèxic que mai va reconèixer al govern franquista, o societats multiculturals com molts països llatinoamericans, no puguin entendre per què volem marxar?. I li ho pregunto perquè recentment he escoltat comentaris d'amics xilens, argentins i colombians que qüestionen gairebé amb menyspreu el nostre dret a decidir. Fet al qual Muriel Casals em respon, sense dubtar-ho: "Per ventura no van marxar, ells?".
"Qualsevol país que hagi pertangut a l'Imperi Espanyol", em diu l'escriptor i polític Alfred Bosch, "ha viscut aquest procés que avui vivim nosaltres. Nosaltres, els bascos -i potser els navarresos-, som els últims a marxar d'aquest imperi que al llarg de la història s'ha caracteritzat per negar-ho tot, combatre-ho tot i impedir-ho tot. Perquè aquest procés s'entengui a Amèrica Llatina", assegura, "n'hauria prou amb dir que volem fer el que ells van fer 200 anys enrere. És així de simple: Volem ser com ells. Volem tenir el que tenen ells. Volem ser lliures. És una qüestió de drets democràtics". I va començar fa molts, molts anys.
Al segle VII es va compilar el primer manual de dret català i a principis del XII va sorgir la Corona d'Aragó després d'una unió dinàstica que va emparentar al Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona. La Corona d'Aragó es va conformar llavors com una federació d'estats que respectava les singularitats pròpies de cada territori. I la seva extensió, que va créixer amb el temps, avui encaixa gairebé amb exactitud amb els anomenats Països Catalans, conjunt de territoris que tenen com a llengua autòctona el català o que han estat habitats per catalanoparlants. Una regió de 14 milions i mig de persones que inclou Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat de València, la comarca murciana del Carxe, l'aragonesa Franja de Ponent, el sud de França, la ciutat italiana de l'Alguer i el país d'Andorra. I probablement avui hauríem de sumar-hi tots els descendents de l'exili que segueixen mantenint, en diferents països d'Amèrica, el català com a llengua familiar.
Un segle després de la creació de la Corona d' Aragó, França signava el Tractat de Corbeil, amb el qual reconeixia la plena independència dels Comtats Catalans a canvi que Catalunya renunciés a la Provença. Espanya encara no existia Perquè, quan el 1474, després del casament de Ferran II i Isabel de Castella, es van unir dinàsticament els regnes de Castella i Aragó, tots dos van seguir mantenint les seves monedes, la seva independència econòmica, els seus límits territorials, les seves cultures, el seu idioma i les lleis i tradicions que els eren pròpies. I no va ser fins 1714 que va néixer finalment Espanya, quan Catalunya va perdre la seva independència contra els soldats que van arrasar Barcelona i derogar els 'furs', que eren, des del al segle XIII, les lleis locals i territorials catalanes, substituïdes per decrets i ordres reals. L'únic que es va conservar llavors, i que encara avui segueix vigent d'aquell moderníssim pacte civil que havia nascut fa tants segles, és el dret civil català que avui segueix protegint, entre altres coses, les vídues i els fills que no són l'hereu.
El 1716, dos anys després de la derrota de Barcelona, Felip V -primer Rei de la dinastia borbònica-, instaurava el centralisme, proclamava el Decret de Nova Planta que anul·lava les Constitucions de Catalunya i pocs anys més tard, el 1723, prohibia l'ensenyament del català. L'Imperi espanyol s'estenia pel món, però els catalans van tenir prohibit viatjar a les colònies fins a finals del segle XVIII, quan es va permetre establir pactes comercials amb Amèrica.
A Europa, les guerres entre imperis i monarquies continuaven i els pobles seguien lluitant per la seva llibertat. El 1810 els francesos van ocupar la catalana província de Lleida i els catalans van reclamar la restitució dels furs i els privilegis que els havien estat arrabassats. I tot just dos anys més tard, el 1812, amb la Constitució de Cadis les Corts Catalanes recuperen la seva sobirania i el dret a elaborar les seves pròpies lleis d'acord amb els principis de la Revolució Francesa: liberalisme, sobirania nacional, divisió de poders, llibertats personals i públiques i igualtat davant de la llei.
Espanya seguia sent un miratge. Entre la colònia i les lluites internes, el país tenia unes fronteres difuses i inexactes, tot i Felip II hagués presumit alguna vegada que en el seu imperi "no s'hi ponia el sol". És més: en aquella primera Constitució de 1812 ni tan sols es parla encara d'Espanya, sinó de les Espanyes: en plural.
Però va ser un temps que va durar poc. El 1814 els borbons van restaurar l'absolutisme i invalidar les Corts de Cadis. El 1868 la pesseta es va establir com a moneda de tot el territori espanyol i va desaparèixer la moneda catalana. La lluita per la llibertat republicana, però, alçava constantment la veu i el 1872 es va proclamar la Primera República Espanyola i es va instaurar la democràcia amb un ampli sector de defensors del federalisme.
Va ser llavors quan un grup de voluntaris va tractar de restablir l'Estat Català, però van fracassar en l'intent i van ser durament castigats. El 1874 van tornar els borbons, de 1923 a 1930 va imperar a Espanya la dictadura de Primo de Rivera, i no va ser sinó fins a 1931, quan es va declarar la Segona República Espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana i es va restaurar el Govern de la Generalitat. Aquell mateix any es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i un 99% dels parlamentaris va aprovar el primer Estatut Català. Però de nou es va suprimir el règim autonòmic de Catalunya, es va anul·lar l'Estatut i el govern català en massa va ser detingut i empresonat.
Va arribar llavors la fatídica Guerra Civil i quan el 1939 Franco es va autoproclamar Caudillo d'Espanya por la gracia de Diós, va suprimir les institucions catalanes, va reescriure la història que s'ensenya a les escoles i va perseguir la llengua, l'ensenyament i l'edició en català. Un any més tard, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va ser capturat a França per les forces aliades de Hitler i afusellat a Barcelona. El Govern Català es va mantenir a partir de llavors a l'exili i des de Mèxic va continuar al comandament de la Generalitat. Gairebé quaranta anys més tard, el 1975, va morir Franco. I dos dies després va tornar la monarquia borbònica i Joan Carles de Borbó va ser proclamat Rei.
El primer govern en democràcia decretaria l'oficialitat de la llengua catalana. El 1977, el president número 125 del Govern Català, Josep Tarradellas, tornava de l'exili i el meu avi el rebia a Barcelona amb la mateixa bandera amb què jo vaig celebrar la Via Catalana. La Transició va bloquejar el possible reclam als franquistes. No hi hauria culpes. I el 1978 es votaria a corre-cuita la nova Constitució. El 1979 a Catalunya es restauraven l'Estatut i la Generalitat. El 1982, a Espanya guanyaven les eleccions els socialistes, amb Felipe González al capdavant. I a Catalunya governava des del 1980 Jordi Pujol, que seria reelegit cinc vegades. Així, entrem en aquest temps democràtic que habitem avui.
El 1960 Jordi Pujol havia estat detingut per la publicació de pamflets demòcrates, que el règim va considerar "activitats antifranquistes". El seu judici, sense garanties jurídiques, va acabar quan Pujol va fer un discurs catalanista i demòcrata que va suposar la seva condemna definitiva. Va ser sentenciat a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó i un de confinament a la ciutat de Girona -que no era la seva-. El moviment popular que va seguir al seu empresonament, però, va fer que molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya ho identifiquessin amb el catalanisme i la democràcia, i aixequessin la veu en defensa seva.
El 1996 la dreta va tornar al Govern d'Espanya després del triomf a les urnes de José María Aznar. I el 2002 Jordi Pujol va pactar amb el Partit Popular a canvi d'una revisió fiscal de la situació catalana. Aquell seria el seu últim mandat i l'inici d'una nova època per a Catalunya. Guanyarien les següents eleccions tres partits d'esquerres que conformarien el Tripartit. I en deu anys més arribaríem al moment que vivim avui.
"La història arrenca com a mínim fa deu anys, quan el 2003 es forma el primer tripartit, que va servir per eixamplar el catalanisme a amplis sectors fins aleshores absents. Per a molta gent, Catalunya era CiU [el partit que havia governat durant els últims vint anys]. Aquell gir va servir de caldo de cultiu per obrir la porta a un futur pas del catalanisme al sobiranisme. De fet, la ruptura és evident: el 2003 un 65% de la població estava a favor del nou Estatut, el mateix percentatge que el 2013 optaria pel sí entre els votants d'un referèndum d' autodeterminació. Des de llavors, l'evolució ha estat contínua. Les mobilitzacions sobiranistes arrenquen molt abans de la crisi o de l'arribada d'Artur Mas al poder. En aquestes mobilitzacions s'organitza cada vegada més gent -també d'entorns de CiU- i s'articula un discurs atractiu i integrador que arracona el nacionalisme i es basa en el dret a decidir. A diferència d'altres moviments secessionistes del món, en aquest cas la teoria que les elits inventen una situació per defensar els interessos propis fa temps que no s'aguanta", segons [el politòleg Toni] Rodon. Per molt que amaini la crisi, els líders dubtin o la consulta no arribi fins al 2016, el procés és de difícil reconducció. "Estem en una cruïlla crítica, com en els inicis del segle XX, la Segona República o la Transició, però en lloc de canviar Espanya, ara ens en volem anar", conclou Rodon.
divendres, 1 de novembre del 2013
Balances fiscals 1986-2010
Balança fiscal amb pressupost equilibrat de Catalunya amb el sector públic central.
Flux monetari
La mitjana del dèficit fiscal neutralitzat de Catalunya per a tot el període se situa en el 8,1 % del PIB català i és una mica superior (més negatiu) durant l’última dècada que per als anys anteriors. Tot i així, és remarcable la seva estabilitat en el temps, que oscil·la entre el 6,8 % i el 10,1 % del PIB català, malgrat tots els canvis produïts en 25 anys .
Milions d'euros % PIB de Catalunya
1986 -2.465 -6,8
1987 -2.868 -7,0
1988 -3.466 -7,5
1989 -4.056 -7,7
1990 -4.867 -8,3
1991 -5.174 -8,0
1992 -5.988 -8,6
1993 -7.263 -10,1
1994 -6.732 -8,8
1995 -6.416 -7,7
1996 -7.088 -7,9
1997 -7.018 -7,4
1998 -6.813 -6,8
1999 -8.124 -7,2
2001 -8.565 -6,7
2002 -13.696 -10,1
2003 -13.036 -8,9
2004 -13.595 -8,7
2005 -14.186 -8,4
2006 -14.493 -7,9
2007 -15.913 -8,1
2008 -17.200 -8,6
2009 -16.409 -8,5
2010 -16.543 -8,5
Mitjana -8,1
Desviació estàndard 0,9
Document complet:
http://www20.gencat.cat/docs/economia/70_Economia_SP_Financament/arxius/05%2021%20Balan%C3%A7a%20fiscal%202010c%20(llarg).pdf
dimarts, 29 d’octubre del 2013
La UE negocia com entitat jurídica
Dimarts 29.10.2013 06:00
La UE deixa Espanya fora de joc en la integració de Kossove
La Comissió Europea negocia un acord d'associació amb l'estat balcànic · Per primera vegada, no serà ratificat pels estats membres per evitar que el vetin
Joost Korte, director general d'Ampliació Comunitària, va obrir ahir lesnegociacions entre la Unió Europea i Kossove per a un acord d'associació. Malgrat l'oposició de l'estat espanyol, la Comissió Europea ha posat de termini la primavera del 2014 per a tancar l'acord i presentar-lo al consell i al parlament. L'acord serà un primer pas i establirà la creació d'una àrea de lliure intercanvi de béns, serveis i capitals entre Kossove i la Unió Europea. D'aquesta manera, la UE deixa Espanya sense capacitat de vetar aquestes aproximacions amb Kossove, encara no reconegut pel govern espanyol.
Des de Brussel·les, el comissari d'Ampliació, Stefan Fuele, ha dit: 'Amb EL començament d'aquesta negociació obrim una pàgina nova en les relacions entre Kossove i la Unió Europea.' I ha deixat clar que era un reconeixement clar dels progressos fets per Kossove quant a les reformes clau i la normalització de les relacions amb Sèrbia. Kossove ara començarà a adaptar la legislació a les regles europees en matèria de mercat, competència, propietat intel·lectual i industrial, protecció dels consumidors i condicions de treball.
Negocia directament la Unió Europea, no pas els estats
Per a evitar problemes amb l'estat espanyol i els altres quatre estats que encara no reconeixen Kossove, la negociació és europea, sense participació dels estats membres, i el document final serà signat únicament per la Unió Europea, com a entitat legal. Això, la UE ho pot fer des del tractat de Lisboa del 2007, però que no havia fet mai. D'aquesta manera, els estats que no reconeixen Kossove no ho hauran de fer, però tampoc no podran impedir que l'acord entri en vigor. Espanya s'ha oposat a aquesta negociació i al canvi de mètode, però ha estat debades.
Les negociacions constaran de tres o quatre rondes negociadores a Pristina i a Brussel·les i després de l'acord Kossove gaudirà d'una àrea de comerç conjunt i serà considerat un país candidat a integrar-se completament dins la UE, cosa que no arribarà fins després d'unes altres negociacions, encara més complexes. La delegació europea s'ha reunit avui a Pristina amb el primer ministre, Hashim Thaci, i amb Vlora Citaku, ministra de Relacions Europees del govern kossovès.
diumenge, 27 d’octubre del 2013
Camins. Carles Boix
Carles Boix és doctor en Ciències Polítiques i màster en Administració Pública
per la Universitat Harvard i catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton.
El professor Boix ens explica amb claredat i rigor quines etapes podríen marcar
el camí cap a l'estat propi, com hauría de ser la negociació econòmica i l'encaix internacional.
Segons el Tribunal Internacional de la Haia, ens diu, "si no fa un ús il·licit de la força
qualsevol poble pot tenir el dret a l'autodeterminació"
dissabte, 26 d’octubre del 2013
AQUEST SERA EL MAXIM PROBLEMA.
Most commentary on Catalonian nationalism dwells on whether this is something that’s going to have implications outside of Spain. How worried should we really be if the Catalans get a bit more fiscal autonomy or even independence?
First, let’s rewind. Most analysts think that full independence is very unlikely anytime soon, and we’d agree. Madrid has a whole arsenal of legal measures it can use to prevent even a referendum on the subject.
From Alex White at JP Morgan (our emaphasis):
The Spanish Constitution of 1978 does not permit regional referenda;under the Constitution as it stands, there is no way that Catalan voters could even be asked about their views on greater fiscal autonomy, let alone independence. In practice, the constitution could be changed; the Spanish government has recently amended it to introduce the budget rules implied in the European Fiscal Pact, which was instituted through the use of a constitutional amendment. President Mas will have a strong political case for securing a referendum if [Convergència i Unió] performs well in November; if Madrid hides behind constitutional objections we expect this simply to lead to an escalation of pro-independence sentiment in Catalonia (although we do not discount the possibility of the Rajoy government handling things poorly).
And, of course, Catalonia would need to apply to join the EU just like any other country, and require a Spanish vote to be admitted. That’s unlikely, to say the least. From White again:
Were Catalonia ever to achieve independence it would likely need to reapply for membership of both the Euro area and the European Union as a whole (the Catalan government has indicated that it would wish to be a member of both). The process of applying for membership, under Article 49 of the European Treaty (TEU), could present significant difficulties. An application would take considerable time, even under the most benign scenarios, and impose significant transition costs. Comments from European Justice Commissioner Reding over the past few weeks do suggest however that the EU institutions would be ready to take a constructive attitude toward a Catalan
membership application (there is some possibility that the EU might allow the ground-work for an application to be laid before formal independence is secured if this were the route the region takes).
So while the Catalan leader Artur Mas may be talking about independence, he likely knows well enough that more fiscal automony is about as much as he’s likely to get. Other regions, such as Navarre and the Basque country, have negotiated their own models that limit net fiscal transfers to Madrid, and Catalonia should eventually be able to do something similar.
However, even if the Catalonian issue is settled with the region getting more autonomy, it has the potential to open more than one can of worms.
Most obviously: are other wealthy Spanish regions also going to demand a similar arrangement? How would this affect the central government’s fiscal position?
But the Catalan debate actually raises a much bigger question that goes right down to the essence of the eurozone as it stands. As White says:
Why should Germans support poorer Spanish regions if Catalans object?… if Catalonia is unprepared to subsidize Spain’s poorer regions, why should Germany or other countries of the European north? This is the same question that IMF members (e.g., China) ask of the Euro area as a whole in its management of the crisis.
It’s a very good question. It’s one thing if the Chinese don’t want to support Europe, and if the Germans don’t want to support the Greeks — but if the Catalans don’t want to support their own countrymen, does it not raise serious questions about the European project on a broader level?
With the Catalan elections on November 25 coinciding with a growing realisation that Greece will need up to €30bn in additional financial assistance as well as Spain’s growing funding problems, the issue will be hard to ignore.
Not saying we have any of the answers, but if you want to read more about the problem, we’ve chucked up White’s note in the usual place.
El potencial de Catalunya en poques dades
| Coordenadas: 41°49′0″N 1°28′0″ECoordenadas: 41°49′0″N 1°28′0″E (mapa) | |
| Capital | Barcelona |
|---|---|
| • Coordenadas | 41°22′57″N2°10′37″E |
| Idioma oficial | Castellano Catalán Occitano (variantearanesa) |
| Entidad | Comunidad autónoma |
| • País | Catalunya |
| Congreso Senado Parlamento Presidente | 47 escaños 23 escaños 135 escaños Artur Mas (CiU) |
| Subdivisiones | 4 provincias 41 comarcas 947 municipios |
| Superficie | |
| • Total | 32 106,5 km² |
| Población (2011) | |
| • Total | 7 539 618 hab.¹ |
| • Densidad | 233,92 hab/km² |
| Gentilicio | Catalán, -na |
| PIB (nominal) | |
| • Total | 200.323 mill. €(2011)2 |
| • PIB per cápita | 27 627 €2 |
| IDH | 0,958 – Muy Alto |
| ISO 3166-2 | CT |
| Consideración | Nacionalidad histórica |
| Actual estatuto de autonomía | 20 de julio de 2006 |
| Fiesta oficial | 11 de septiembre(Diada) |
| Lengua propia | Catalán, aranés |
| Sitio web oficial | |
| 115,96% del total de España. | |
Noruega 0.938) a l'any 2010
Balances fiscals any 2005
El informe del Instituto de Estudios Fiscales,7 limitado al año 2005 y publicado oficialmente en 2008, presenta unos resultados en que aparecen unas Comunidades Autónomas con un saldo positivo y otras con un saldo negativo o déficit.
Nota: Los datos provienen del Cuadro nº 1: RESULTADOS ENFOQUE CARGA-BENEFICIO: Versión CB-1A, página 13/26 del Informe del Instituto de Estudios Fiscales.
En cambio, el informe del Instituto de Estudios Fiscales 8 utilizando el Cuadro nº 5: RESULTADOS ENFOQUE FLUJO MONETARIO: Versión FM-1 sostiene que Cataluña poseía el mayor déficit fiscal en términos absolutos y Baleares en porcentaje de su PIB.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)