Part d'un article escrit per Lolita Bosch a eldiario.es en data 4/11/2013, on m'ha interessat especialment el resum històric:
Si això és així i la voluntat d'independència, per la qual no s'ha deixat de treballar pacíficament des dels inicis del segle XVIII, avui és un desig aclaparador que resulta finalment visible, li pregunto a Muriel Casals, presidenta de l'associació civil Òmnium Cultural, ¿com pot ser que un continent que va acollir els exiliats de la República, un país com Mèxic que mai va reconèixer al govern franquista, o societats multiculturals com molts països llatinoamericans, no puguin entendre per què volem marxar?. I li ho pregunto perquè recentment he escoltat comentaris d'amics xilens, argentins i colombians que qüestionen gairebé amb menyspreu el nostre dret a decidir. Fet al qual Muriel Casals em respon, sense dubtar-ho: "Per ventura no van marxar, ells?".
"Qualsevol país que hagi pertangut a l'Imperi Espanyol", em diu l'escriptor i polític Alfred Bosch, "ha viscut aquest procés que avui vivim nosaltres. Nosaltres, els bascos -i potser els navarresos-, som els últims a marxar d'aquest imperi que al llarg de la història s'ha caracteritzat per negar-ho tot, combatre-ho tot i impedir-ho tot. Perquè aquest procés s'entengui a Amèrica Llatina", assegura, "n'hauria prou amb dir que volem fer el que ells van fer 200 anys enrere. És així de simple: Volem ser com ells. Volem tenir el que tenen ells. Volem ser lliures. És una qüestió de drets democràtics". I va començar fa molts, molts anys.
Al segle VII es va compilar el primer manual de dret català i a principis del XII va sorgir la Corona d'Aragó després d'una unió dinàstica que va emparentar al Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona. La Corona d'Aragó es va conformar llavors com una federació d'estats que respectava les singularitats pròpies de cada territori. I la seva extensió, que va créixer amb el temps, avui encaixa gairebé amb exactitud amb els anomenats Països Catalans, conjunt de territoris que tenen com a llengua autòctona el català o que han estat habitats per catalanoparlants. Una regió de 14 milions i mig de persones que inclou Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat de València, la comarca murciana del Carxe, l'aragonesa Franja de Ponent, el sud de França, la ciutat italiana de l'Alguer i el país d'Andorra. I probablement avui hauríem de sumar-hi tots els descendents de l'exili que segueixen mantenint, en diferents països d'Amèrica, el català com a llengua familiar.
Un segle després de la creació de la Corona d' Aragó, França signava el Tractat de Corbeil, amb el qual reconeixia la plena independència dels Comtats Catalans a canvi que Catalunya renunciés a la Provença. Espanya encara no existia Perquè, quan el 1474, després del casament de Ferran II i Isabel de Castella, es van unir dinàsticament els regnes de Castella i Aragó, tots dos van seguir mantenint les seves monedes, la seva independència econòmica, els seus límits territorials, les seves cultures, el seu idioma i les lleis i tradicions que els eren pròpies. I no va ser fins 1714 que va néixer finalment Espanya, quan Catalunya va perdre la seva independència contra els soldats que van arrasar Barcelona i derogar els 'furs', que eren, des del al segle XIII, les lleis locals i territorials catalanes, substituïdes per decrets i ordres reals. L'únic que es va conservar llavors, i que encara avui segueix vigent d'aquell moderníssim pacte civil que havia nascut fa tants segles, és el dret civil català que avui segueix protegint, entre altres coses, les vídues i els fills que no són l'hereu.
El 1716, dos anys després de la derrota de Barcelona, Felip V -primer Rei de la dinastia borbònica-, instaurava el centralisme, proclamava el Decret de Nova Planta que anul·lava les Constitucions de Catalunya i pocs anys més tard, el 1723, prohibia l'ensenyament del català. L'Imperi espanyol s'estenia pel món, però els catalans van tenir prohibit viatjar a les colònies fins a finals del segle XVIII, quan es va permetre establir pactes comercials amb Amèrica.
A Europa, les guerres entre imperis i monarquies continuaven i els pobles seguien lluitant per la seva llibertat. El 1810 els francesos van ocupar la catalana província de Lleida i els catalans van reclamar la restitució dels furs i els privilegis que els havien estat arrabassats. I tot just dos anys més tard, el 1812, amb la Constitució de Cadis les Corts Catalanes recuperen la seva sobirania i el dret a elaborar les seves pròpies lleis d'acord amb els principis de la Revolució Francesa: liberalisme, sobirania nacional, divisió de poders, llibertats personals i públiques i igualtat davant de la llei.
Espanya seguia sent un miratge. Entre la colònia i les lluites internes, el país tenia unes fronteres difuses i inexactes, tot i Felip II hagués presumit alguna vegada que en el seu imperi "no s'hi ponia el sol". És més: en aquella primera Constitució de 1812 ni tan sols es parla encara d'Espanya, sinó de les Espanyes: en plural.
Però va ser un temps que va durar poc. El 1814 els borbons van restaurar l'absolutisme i invalidar les Corts de Cadis. El 1868 la pesseta es va establir com a moneda de tot el territori espanyol i va desaparèixer la moneda catalana. La lluita per la llibertat republicana, però, alçava constantment la veu i el 1872 es va proclamar la Primera República Espanyola i es va instaurar la democràcia amb un ampli sector de defensors del federalisme.
Va ser llavors quan un grup de voluntaris va tractar de restablir l'Estat Català, però van fracassar en l'intent i van ser durament castigats. El 1874 van tornar els borbons, de 1923 a 1930 va imperar a Espanya la dictadura de Primo de Rivera, i no va ser sinó fins a 1931, quan es va declarar la Segona República Espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana i es va restaurar el Govern de la Generalitat. Aquell mateix any es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i un 99% dels parlamentaris va aprovar el primer Estatut Català. Però de nou es va suprimir el règim autonòmic de Catalunya, es va anul·lar l'Estatut i el govern català en massa va ser detingut i empresonat.
Va arribar llavors la fatídica Guerra Civil i quan el 1939 Franco es va autoproclamar Caudillo d'Espanya por la gracia de Diós, va suprimir les institucions catalanes, va reescriure la història que s'ensenya a les escoles i va perseguir la llengua, l'ensenyament i l'edició en català. Un any més tard, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va ser capturat a França per les forces aliades de Hitler i afusellat a Barcelona. El Govern Català es va mantenir a partir de llavors a l'exili i des de Mèxic va continuar al comandament de la Generalitat. Gairebé quaranta anys més tard, el 1975, va morir Franco. I dos dies després va tornar la monarquia borbònica i Joan Carles de Borbó va ser proclamat Rei.
El primer govern en democràcia decretaria l'oficialitat de la llengua catalana. El 1977, el president número 125 del Govern Català, Josep Tarradellas, tornava de l'exili i el meu avi el rebia a Barcelona amb la mateixa bandera amb què jo vaig celebrar la Via Catalana. La Transició va bloquejar el possible reclam als franquistes. No hi hauria culpes. I el 1978 es votaria a corre-cuita la nova Constitució. El 1979 a Catalunya es restauraven l'Estatut i la Generalitat. El 1982, a Espanya guanyaven les eleccions els socialistes, amb Felipe González al capdavant. I a Catalunya governava des del 1980 Jordi Pujol, que seria reelegit cinc vegades. Així, entrem en aquest temps democràtic que habitem avui.
El 1960 Jordi Pujol havia estat detingut per la publicació de pamflets demòcrates, que el règim va considerar "activitats antifranquistes". El seu judici, sense garanties jurídiques, va acabar quan Pujol va fer un discurs catalanista i demòcrata que va suposar la seva condemna definitiva. Va ser sentenciat a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó i un de confinament a la ciutat de Girona -que no era la seva-. El moviment popular que va seguir al seu empresonament, però, va fer que molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya ho identifiquessin amb el catalanisme i la democràcia, i aixequessin la veu en defensa seva.
El 1996 la dreta va tornar al Govern d'Espanya després del triomf a les urnes de José María Aznar. I el 2002 Jordi Pujol va pactar amb el Partit Popular a canvi d'una revisió fiscal de la situació catalana. Aquell seria el seu últim mandat i l'inici d'una nova època per a Catalunya. Guanyarien les següents eleccions tres partits d'esquerres que conformarien el Tripartit. I en deu anys més arribaríem al moment que vivim avui.
"La història arrenca com a mínim fa deu anys, quan el 2003 es forma el primer tripartit, que va servir per eixamplar el catalanisme a amplis sectors fins aleshores absents. Per a molta gent, Catalunya era CiU [el partit que havia governat durant els últims vint anys]. Aquell gir va servir de caldo de cultiu per obrir la porta a un futur pas del catalanisme al sobiranisme. De fet, la ruptura és evident: el 2003 un 65% de la població estava a favor del nou Estatut, el mateix percentatge que el 2013 optaria pel sí entre els votants d'un referèndum d' autodeterminació. Des de llavors, l'evolució ha estat contínua. Les mobilitzacions sobiranistes arrenquen molt abans de la crisi o de l'arribada d'Artur Mas al poder. En aquestes mobilitzacions s'organitza cada vegada més gent -també d'entorns de CiU- i s'articula un discurs atractiu i integrador que arracona el nacionalisme i es basa en el dret a decidir. A diferència d'altres moviments secessionistes del món, en aquest cas la teoria que les elits inventen una situació per defensar els interessos propis fa temps que no s'aguanta", segons [el politòleg Toni] Rodon. Per molt que amaini la crisi, els líders dubtin o la consulta no arribi fins al 2016, el procés és de difícil reconducció. "Estem en una cruïlla crítica, com en els inicis del segle XX, la Segona República o la Transició, però en lloc de canviar Espanya, ara ens en volem anar", conclou Rodon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada