Xipre a l'inrevés

Feia dies que buscava aquest document, i avui finalment l'he trobat traduït al català.
L'enginyosa sol.lució alemanya a l'encaix d'una Catalunya  independent dins la Unió Europea
consisteix a deixar el territori fora però seguir exercint el Dret Europeu sobre els seus ciutadans

Diu així:

Es podria plantejar, per 
exemple, un model invers al de Xipre: l’illa completa és membre de la UE, però el 
cabal comunitari només s’aplica en una part del territori; en el cas de secessió, en un 
primer moment només el estat successor reduït continuaria essent membre de la UE, 
però se seguiria aplicant el Dret europeu a tot el territori. 


Stiftung Wissenschaft und Politik 
Deutsches Institut für Internationale Politik und Sicherheit 

Fundació Ciència i Política 
Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional 

SWP-Aktuell 50 | Agost 2013 

Catalunya, camí cap a la independència? 
La clau la té Madrid 
Kai-Olaf Lang


La UE i la qüestió catalana 

Tot i que la qüestió catalana és en primer lloc un assumpte de política interna, té 
diverses dimensions europees. L’augment del conflicte entre Catalunya i l’Estat 
espanyol podria comportar una crisi política interna, que repercutiria en l’economia, la 
consolidació pressupostària i el sector financer a Espanya. Si les exigències catalanes 
caiguessin en sac foradat i el Govern central s’obstinés a rebutjar qualsevol reforma 
territorial o financera, caldria tenir en compte que es podria produir un agreujament de 
la situació. En aquest cas, la UE i els Estats membres podrien arribar a plantejar-se si 
no és preferible una separació negociada a un estat d’inestabilitat permanent. En cas 
que Espanya arribés a un “punt de no retorn” jurídic intern, en què es perfila la sortida 
de Catalunya de l’actual estructura estatal, la UE i els Estats membres hauran d’aclarir 
algunes qüestions: Qui reconeixeria el nou estat de Catalunya segons el Dret 
internacional? Podria arribar a produir-se una segona constel·lació com a Kosovo, una 
divisió dels membres de la UE pel reconeixement? Com que Catalunya com a estat 
independent no seria declarada automàticament successora d’Espanya: de quina 
organització seria membre? Com caldria actuar en el cas que Catalunya hagués 
d’adherir-se a la UE com a nou membre que, tanmateix, seguiria implementant el cabal 
comunitari com fins ara i els ciutadans d’aquest estat continuarien tenint, 
probablement, la ciutadania europea? Possiblement, Catalunya mantindria 
unilateralment l’euro com a moneda de pagament, però seria financerament fràgil i no tindria dret als rescats de l’Eurozona: en quina situació política, econòmica i financera 
es trobaria el país? Com es podrien integrar Catalunya i les empreses que hi estan 
establertes (entre les quals hi ha 500 empreses alemanyes) sense causar friccions en 
el mercat interior? Catalunya genera actualment una cinquena part del PIB espanyol i 
una quarta part de les exportacions: davant d’aquests fets, quines serien les 
conseqüències d’una independència de Catalunya per a l’economia i els pressupostos 
de l’Estat espanyol? 
El problema de Catalunya amaga riscos, però també oportunitats. Si es transformés el 
model d’autonomies espanyol i es constituís un nou equilibri, això podria establir les 
bases per a un nou tipus de regionalisme dins la UE. Però, per posar-ho en marxa, cal 
la disponibilitat de Madrid a fi de dur a terme les reformes i una “Realpolitik” (política de 
la realitat) per part de Catalunya. En cas que en una consulta els catalans votessin 
contra la independència, la qüestió nacional (com en el cas del Quebec) 
desapareixeria durant anys i fins i tot dècades de l’agenda política espanyola – no 
seria necessàriament el cas de la qüestió de la reforma de l’ordre intern. Si el 
referèndum per la independència d’Escòcia previst per a la tardor de 2014 fracassés, 
aleshores els intents de secessió dins la UE perdrien durant molt de temps llur 
rellevància política. 
Però si el procés de separació entre Catalunya i Madrid continua endavant i a 
Catalunya es forma un ferm consens sobiranista durador, aleshores serà molt difícil 
mantenir la unitat d’Espanya. Si bé la UE hauria de seguir defensant el principi de Dret 
internacional dominant de la integritat territorial dels seus estats membres, també ha 
d’estar preparada, políticament i institucional, per al cas d’una ruptura que s’apropa. Si 
es donés aquesta situació, aleshores caldria esbrinar els model existents que puguin 
alleugerir les conseqüències negatives per a tots els implicats. Es podria plantejar, per 
exemple, un model invers al de Xipre: l’illa completa és membre de la UE, però el 
cabal comunitari només s’aplica en una part del territori; en el cas de secessió, en un 
primer moment només el estat successor reduït continuaria essent membre de la UE, 
però se seguiria aplicant el Dret europeu a tot el territori. 
Si es produeix o no la ruptura entre Espanya i Catalunya depèn particularment de la 
capacitat de les forces polítiques moderades de Catalunya d’aportar arguments 
convincents contra la separació. Podrien fer servir aquests arguments si el Govern 
central espanyol fes concessions en assumptes com ara el repartiment de 
competències o el pacte fiscal. Els sectors federalistes del catalanisme actual, els 
sectors pragmàtics dins el Govern, sense oblidar els sectors de l’economia (com, per 
exemple, la patronal Foment del Treball i sobretot les empreses grans que depenen 
del mercat espanyol) es veurien reforçats. Així doncs, si Madrid fes una oferta d’aquest 
tipus i la negociés amb Barcelona, aleshores molts dels votants moderats a Catalunya 
es decantarien probablement en contra de la secessió a pesar del seu 
descontentament. Perquè, en aquest cas, en la consulta popular no es tractaria 
solament de decidir entre la forma d’autonomia actual i la independència, sinó entre un 
statu quo plus i l’estat prop.La clau per a una solució constructiva de la qüestió 
catalana la té Madrid.