El nou 9

D'aquest dia em queda aquesta imatge, el anti-sistema abraçant amb força al politic liberal

Els alcaldes al Palau

Si en aquest acte hi havia 920 alcaldes donant suport a la votació del 9N, ara en són 942 (només hi ha cinc municipis on, de moment,  no es podrà votar)

És tan gran el moment que estem vivint, és tan gran veure tot un poble, unit, fent un pas endavant, és tan gran veure tota la ciutadania de Catalunya reunida dins el Palau de la Generalitat

hi ha audio

Independència i deute

En el debat públic sovint s'utilitza el deute com una amenaça a la independència de Catalunya. Així, s'afirma que Catalunya haurà d'assumir automàticament una part del deute espanyol i es fan càlculs alarmistes que deixen Catalunya amb un deute inassumible. Per procedir a una negociació que impliqui un repartiment d'actius i passius, cal que la independència de Catalunya sigui reconeguda i s'accepti el principi de negociació. Si no, segons els principis del dret internacional, un estat català independent no té cap obligació d'assumir cap proporció del deute de l'Estat.

Val la pena destacar la nota tècnica que va emetre el Tresor britànic a principis del 2014, on mostrava el compromís del govern del Regne Unit, en cas d'independència d'Escòcia, d'honorar els termes contractuals de tot el deute emès pel govern britànic. El document concreta que no hi haurà transferència a Escòcia d'una part dels instruments de deute emesos pel Regne Unit, sinó que el que hi haurà serà una negociació amb Escòcia, en què s'acordarà el repartiment del deute, i en funció d'aquest acord, es determinarà la part que Escòcia passarà a deure al Regne Unit, i els corresponents terminis de pagament. Però, des del punt de vista legal, és el Regne Unit qui respon del deute emès davant dels creditors.

Si el 9 de novembre guanya el Sí a la independència, caldria iniciar negociacions amb l'Estat espanyol sobre el repartiment d'actius i passius, abans de declarar la independència. En aquestes negociacions, Catalunya pot exigir l'absència de vetos a la seva permanència a la Unió Europea, en contrapartida a l'assumpció d'una part proporcional del deute espanyol. Però si aquest escenari de negociació no hi és, i la independència de Catalunya no es pacta, l'estat català independent naixerà només amb el deute de la seva administració inicial, la Generalitat de Catalunya, i no assumirà cap deute de l'administració central de l'Estat espanyol.

La segona qüestió és que la negociació sempre és de repartiment d'actius i de passius. És a dir, que l'estat que s'independitza assumeix una part del deute, però alhora es queda amb una part dels actius de l'estat predecessor. L'endeutament resultant per a l'estat que s'independitza serà la diferència entre el deute i els actius financers i reserves que assumeix. A banda, se li traspassa automàticament i sense compensació l'estoc de capital físic de l'estat predecessor al territori català.

Quin endeutament tindria l'Estat català? Els principis que han de prevaler són la proporcionalitat, l'equitat i la territorialitat. El primer que cal establir és quin és el deute de l'Estat que hauria d'entrar en la negociació de repartiment. Aquí cal aplicar el principi de territorialitat, perquè no tindria cap sentit que l'estat català independent assumís el deute de les altres comunitats autònomes, ni dels ajuntaments de fora de Catalunya. Per tant, el deute a considerar és el deute de l'administració central. És important destacar-ho perquè moltes de les informacions alarmistes sobre el deute que hauria d'assumir Catalunya cometen l'error de calcular la proporció que tocaria a Catalunya respecte al deute del conjunt de les administracions públiques, i després, a més, li sumen el de la Generalitat, amb la qual cosa estan sumant dues vegades el mateix deute.

Amb les dades de desembre de 2013, sense acord ni negociació, l'estat català independent només assumeix el deute de la Generalitat de Catalunya, és a dir 57.117 milions d'euros, que representen el 29,7% del PIB de Catalunya. Amb una negociació seguint el criteri del benefici històric, Catalunya només assumeix el deute de l'administració central en la proporció en què aquesta ha gastat a Catalunya (11,1%). Catalunya tindria un deute de 139.992 milions d'euros, que representen un 72,7% del PIB de Catalunya. Aplicant el criteri de la població relativa, Catalunya es quedaria el 16% del deute de l'administració central. El seu deute total seria de 176.577 milions d'euros (el 91,7% del PIB). Finalment, aplicant el criteri de la renda relativa, poc favorable als interessos de Catalunya, atès que la seva participació en el PIB estatal (18,8%) és molt superior a la seva població relativa, el deute total de Catalunya seria de 197.482 milions d'euros, que representen el 102,6% del PIB català. En tots aquests escenaris caldria descomptar-hi els actius financers i reserves que es traspassarien a Catalunya. Una primera estimació de Núria Bosch els va xifrar en 65.000 milions d'euros.

En l'actualitat, Catalunya contribueix als impostos de l'Estat en un 19,5%, per tant, està assumint el 19,5% del deute de l'Estat. El deute que paga ara és de 202.708 milions d'euros, que representen el 105,3% del PIB de Catalunya. En la pitjor de les hipòtesis de repartiment del deute, una Catalunya independent estarà
menys endeutada que la Catalunya actual. Davant els alarmismes, molta tranquil·litat, doncs.

Catalunya té molt poder

Molta emoció

La Gran Diada

Diada 2014

La independència guanyaria per el 65% amb una participació del 74%

Ahir El País va publicar una enquesta de Metroscopia titolada "La tercera via avança " i a continuació oferia un ball de xifres que hom no sabia per on agafar-les.

Tot i així vaig desentrellar que el defensorde la tercera via suposa un 8% de l'electorat. També quedava clar que el 45% de l'electorat està per la independència. Les xifres que més ballaven eren les dels que s'oposen radicalment a la independència fins que vaig llegir textualment que aquest son el 21%

Finalment i després de mirar les xifres mantes vegades vaig arribar a la conclusió que la participació aniria pels voltants del 74%.

De manera que si el cens a Catalunya és de 5.300.000 electors

Anirien a votar doncs, 3.900.000 votants aproximadament

a favor (45%)               1.750.000 vots
en contra (8%+21%)    1.130.000 vots

hi ha doncs una diferència a favor d' aproximadament 600.000 vots o sigui un 15,38%

de tot el dit es desprèn que la Independència guanyaria , avui, pel 65% dels vots i amb una alta participació del 74%

Els menestrals, els remences, els segadors, els anarquistes

Sempre, sempre, ha estat el poble qui s'ha revoltat, com ara passa.

Menestrales, de Germà Bel en La Vanguardia

En Catalunya ha catalizado la pretensión de crear un nuevo Estado que deje de organizarse “de arriba abajo”

Tiene interés que el proceso político catalán sea apodado como “revolución de menestrales”, a veces de forma descriptiva, y en otras peyorativa. Más allá del significado de “menestral” en los diccionarios de la lengua -”persona que tiene un oficio mecánico”-, el término se ha asociado a la “clase media” (Antoni Puigverd, La revuelta menestral, 15/10/2012). Abarcaría así a la pequeña burguesía, profesionales y asalariados cualificados que forman el grueso del soberanismo catalán.

No es nueva la pretensión menestral de influenciar y protagonizar la política pública en Catalunya. Los menestrales ocuparon posiciones en los gobiernos municipales desde el siglo XIII, y su influencia creció en el tiempo. Esto se reflejó en algunas de las más plásticas caracterizaciones de los catalanes en la imaginería de Castilla en los 1640, a raíz de la Guerra del Segadors.  Según Quevedo en La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1641, p. 284): “Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad sino vocablo y voz desnuda”. O en las Memorias de Matías de Novoa, ayudante de Cámara de Felipe IV: “Y apeteciendo el gobierno democrático, querían ser anarcos, y que cada uno viviese a su libre albedrío, sin policía, sin justicia… ellos no saben lo que han de defender… y con libertad de república tirana es oído mejor el ignorante que el letrado, más aplaudido el plebeyo que el noble”. Más tarde, al final de la Guerra de Sucesión, las leyes e instituciones castellanas monopolizaron el poder y centralizaron las decisiones. La verticalización y jerarquización de política y gobierno suprimieron el papel de los menestrales.

Toda Europa asistió en el siglo XIX a una fuerte presión menestral y las revoluciones liberales (pequeña burguesía, profesionales y obreros cualificados) dieron un asalto definitivo al Antiguo Régimen. Éste sería reemplazado por sistemas más modernos y horizontales en muchos países del centro y norte de Europa. La impugnación de los intereses creados y la apertura de redes sociales y económicas serían decisivas en el éxito económico y social de esos países, por contraste con algunos del Sur, en los que el Antiguo Régimen y sus instituciones subsistieron. Fue el caso de España, y explica la perdurabilidad de los intereses creados y los diseños institucionales “de arriba abajo”: un cuerpo central emite órdenes y la estructura social subordinada debe obedecer.

Ahora, otra vez, el refuerzo de la jerarquía y la verticalidad institucional son la respuesta de los intereses creados a las inseguridades generadas por la globalización, las restricciones a la soberanía estatal, y el “descontrol” por la flexibilización territorial interna. Esto genera resistencias, que en Catalunya han catalizado en la pretensión de crear un nuevo Estado que deje de organizarse “de arriba abajo” y tenga más horizontalidad. Los menestrales no quieren ser tratados como súbditos; quieren ser ciudadanos. Este es un factor importante del proceso soberanista, y sin entenderlo no se puede tener una imagen nítida de la realidad.